Marc Teòric

1.    QUÈ ÉS LA DISCAPACITAT?

Segons la Real Acadèmia Española una persona discapacitada és aquella que esta impedida o entorpida per a realitzar alguna de les activitats quotidianes considerades normals, per alteracions de les seves funcions intel·lectuals, sensorials o físiques. Tot i que diverses fonts intenten definir el terme de discapacitat, com bé relata la OMS (2010:33) és molt complicat definir quines persones són les capacitades i quines les incapacitades, ja que cada persona te habilitats i dificultats diferents i canviants.

Les persones amb discapacitat constitueixen una realitat social rellevant, ja que formen el 10% de la població mundial, i mostren una gran heterogeneïtat del col·lectiu, la diversitat, i la complexitat dels problemes que enfronten les persones que tenen aquesta disminució, integrant-ho en la vida quotidiana, i particularment quan es tracta de l’accés a la feina.

Aproximació conceptual: 

L’any 1980, la Organització mundial de la Salut (OMS) va aprovar la Classificació Internacional de Deficiències, Discapacitats i Minusvalideses (CIDDM), la qual va ser modificada vint-i-un anys desprès, per la pròpia OMS, la qual va aprovar una nova classificació anomenada Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i la Salut (CIF). La CIDDM distingeix tres nivells en les conseqüències derivades de la discapacitat: el biofisiopsicològic, el personal i el social. A cadascun d'aquests nivells els corresponen els conceptes següents:

• Deficiència, entesa com a conseqüència permanent de les malalties i els accidents en el nivell corporal, fisiològic o orgànic, una persona deficient és aquella que presenta trastorns, sovint d’origen genètic, més o menys importants, que alteren l’activitat intel·lectual, emocional o física. A diferència de discapacitat, deficiència es pot definir com limitacions greus que afecten de forma duradora a l’activitat i que aquestes tenen l’origen en una pèrdua total o una anormalitat d’una estructura o funció psicològica o anatòmica.

• Discapacitat, entesa com a restricció en l'activitat d'un individu deguda a qualsevol deficiència. La discapacitat és la limitació de la capacitat humana que fa impossible o dificulta l’activitat de la persona i que ve definida per la salut física o mental  i els seus factors personals respecte de la mitjana de la població.

• Minusvalidesa, entesa com a situació de desavantatge, derivada de les deficiències o discapacitats que limiten o impedeixen la participació social. Una persona minusvàlida és aquella que presenta un trastorn físic o mental, que li impossibilita o dificulta un desenvolupament normal de l’activitat.

Dins de cadascun dels nivells hi ha una classificació més específica sobre els tipus de discapacitat, deficiències i minusvalideses establerta per la CIDDM.

En canvi, la nova classificació, anomenada Classificació Internacional delFuncionament, de la Discapacitat i la Salut (CIF), substituint la del 1980, no classifica a les persones, sinó que descriu la situació de cada persona dins d’un conjunt de dominis relacionats amb la salut. Defineix discapacitat com a un terme genèric que avarca deficiències, limitacions de l’activitat i restriccions de participació.

Altres termes que s'utilitzen per a definir les persones amb discapacitat des de les associacions del mateix col·lectiu són els següents:

• Dependència funcional: la dependència és un estat en el qual hi ha una necessitat d’assistència per a dur a terme les activitats de la vida quotidiana de totes aquelles persones que es troben en una situació de pèrdua d’autonomia física, psíquica o intel·lectual. (Foro Europeo de la Discapacidad 1997-2007)

• Diversitat funcional: El terme de diversitat funcional tracta de bandejar el concepte amb el què es reflecteix homes i dones amb estereotips de anormalitat, de malaltia, el dolor, i una àmplia vinculació sobre aspectes negatius, irracionals i excloents. Aquest terme no pretén atacar a l’individu mitjançant conceptes com invàlid, minusvàlid o discapacitat, i permet un enfocament més objectiu, basat en l’equitat i la no-discriminació.

Durant molt de temps s’ha entès que la discapacitat és la conseqüència d’un defecte i per això ha estat associada a malaltia, i com tota malaltia necessita rehabilitació. Per això neix el terme de diversitat funcional, amb el qual no es parla de persones amb menys discapacitats o limitacions, sinó que es fa referència a que hi ha diversitat de situacions o de formes de funcionar.

Tot i que encara no s’hagi arribat a cap conclusió sobre quin dels dos termes és més adient per definir el col·lectiu, l’expressió de diversitat funcional, no respon a la necessitat de fer visible les problemàtiques que pateixen en un entorn en el qual falta sensibilitat en quan a les seves necessitats.

2.    CLASSIFICACIÓ I CARACTERÍSTIQUES DELS TIPUS DE DISCAPACITATS.

2.1   DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL.

La discapacitat intel·lectual seria definida com un terme que s’utilitza quan una persona té algunes carències o limitacions en el seu funcionament mental i en altres habilitats com poden ser les socials, la cura de si mateix o la comunicació amb els altres. Aquesta discapacitat esta caracteritzada per les limitacions significatives en el funcionament intel·lectual i el comportament adaptatiu que contenen moltes habilitats socials quotidianes i pràctiques.

La discapacitat intel·lectual no es una malaltia concreta, sinó un tipus de deficiència que té la persona. La discapacitat pot resultar qualsevol problema en una o més de les tres dimensions del funcionament de l'ésser humà com són les estructures i funcions del cos, activitats personals i la participació .

Normalment aquesta discapacitat comença abans de tindre 18 anys, la principal conseqüència que té patir discapacitat intel·lectual en la infància es el temps prolongat d’aprenentatge de les habilitats del nen, com pot ser parlar, caminar, menjar...

Aquestes discapacitats es poden formar per moltes maneres:

•      Trastorns genètics, es a dir errors en la combinació dels gens del nen.
•      Problemes en el embaràs.
•      Problemes a l’hora del part, degut a que el nen no rep el suficient oxigen.
•      Problemes de salut.

Però també es poden desenvolupar aquestes discapacitats quan el nen és més gran , com ara lesions greus del cap , accidents del cervell,  vasculars o certes infeccions.

Exemples de discapacitat intel·lectual:

Els suports són recursos i estratègies que milloren el funcionament humà, els éssers humans no és desenvolupen aïllats uns dels altres, vivim en un món interdependent i tots necessitem d’una varietat de suports per funcionar en el dia a dia. Però això no vol dir que les intensitat de suport siguin iguals per a tot tipus de persones. Les persones amb discapacitat necessiten uns suports diferents als demés.

Cada persona amb discapacitat intel·lectual necessita un recolzament diferent depenen de la intensitat que requereix per participar en activitats relacionades amb el funcionament humà normatiu.

Cada persona amb discapacitat tindrà una sèrie de necessitats que són conseqüència d’un recolzament individualitzat, això farà que millori el seu funcionament humà i els resultats personals.

2.2    DISCAPACITAT SENSORIAL. 

La discapacitat sensorial és aquella que afecta als sentits, els quals són els encarregats de recollir i processar la informació de l’ambient i seleccionar estímuls d’aquest per tal de que els rebi el cervell i, per tant, es pugui emetre una resposta.

La discapacitat sensorial engloba la deficiència visual i la deficiència auditiva. Els sentits de la vista i la oïda són dels més importants ja que a través d’ells rebem i percebem la major part d’informació de l’entorn que ens envolta.

Quan una mateixa persona pateix totes dues discapacitats (Auditiva i visual) forma part d’un altre col·lectiu, el de les persones sordcegues. 

2.2.1 Discapacitat visual

Existeixen diferents graus de deficiència visual i estan classificats de la següent manera:

• Persones amb ceguesa total: pateixen una perduda total de la visió o de la percepció que els permet utilitzar aquest sentit de manera funcional. Aquestes persones poden distingir llum i foscor però no arriben a ser capaces de poder distingir objectes o formes.
• Persones amb baixa visió o deficiències visuals: tot i que poden fer un ús funcional d’aquest sentit, el camp visual d’aquestes persones és inferior a 20 º. Aquestes persones poden millorar les seves habilitats visuals mitjançant estratègies visuals compensatoris, dispositius de deficiència visual i/o altres modificacions ambientals.

2.2.2 Discapacitat auditiva

Segons el grau de discapacitat auditiva podem classificar als col·lectius en grups molt heterogenis:

• Sordesa lleu:  el grau d’audició està situat entre 20 i 40 dB.
• Sordesa moderada: la perduda auditiva es troba enter 41 i 70 dB.
• Sordesa severa: la perduda auditiva es situa entre els 71 i els 90 dB.
• Sordesa profunda: en aquest cas la perduda auditiva supera els 90 dB, situant-se entre els 91 i els 100 dB.

Hi ha dos tipus de sordesa segons el moment en el que apareix la discapacitat:

• Sordesa pre - locutiva: composat per les persones que pateixen aquesta discapacitat des del naixement, o bé que van néixer oients però van perdre l’oïda abans d’adquirir un llenguatge oral.

• Sordesa post - locutiva: composat per les persones que perden l’oïda després d’adquirir el llenguatge oral.

Segons la localització de la lesió auditiva trobem la següent classificació:

• De conducció o de transmissió: apareixen alteracions en la transmissió del soroll  través de l’oïda externa i mitja.

• De percepció neuro sensorial: degudes a lesions en l’oïda interna o la via nerviosa auditiva.

• Mixta: la causa d’aquesta es conductiva i de percepció.

2.3    DISCAPACITAT FÍSICA.

La discapacitat física és pot definir com un desavantatge resultat de la impossibilitat que limita o impedeix el desenvolupament motor de la persona afectada, per tant, parlem de cames i braços.

Aquesta pot dividir-se en:

2.3.1 Motores:

Per tal de poder entendre la discapacitat motriu, cal primerament entendre què és la motricitat. La motricitat és tot allò relacionat amb el moviment corporal, tots els actes que realitzem van relacionats amb el moviment: menjar, parlar, caminar... Però quan es parla de moviments que tenen una finalitat s’anomena psicomotricitat, que avarca els aspectes cognitius, sensorials i afectius.

La discapacitat motriu és una alteració de l'aparell motor causada per un mal funcionament del sistema muscular, del sistema nerviós central, del sistema ossi o d’un error en la connexió d’aquests tres sistemes que impedeix o dificulta la mobilitat d’una o de diferents parts del cos.

Aquesta dificultat causa que les persones afectades no puguin participar en activitats de la vida quotidiana i sorgeixen com a conseqüència de la interacció entre una dificultat específica, com per exemple manipular objectes, i les barreres presents en els seus contexts en el que desenvolupen el seu projecte de vida, com serien les barreres arquitectòniques, les limitacions afectives o la dependència.

Per tant, la discapacitat motora no depèn tan sols de les característiques físiques o biològiques, sinó també de les condicions que sorgeixen com a producte de la interacció d’aquesta dificultat personal amb un context ambiental desfavorable (Còrdova, J. 2012, 20).

Aquesta discapacitat pot general trastorns sensorials, cognitius, de comunicació, alteracions en el comportament com la inadaptació social, etc. Quan a la discapacitat motora se li suma algun d’aquests trastorns es diu que la persona pateix una pluridiscapacitat.

La discapacitat motora pot ser causada per diferents factors i haver-se desenvolupat en diferents etapes de la vida, per tant, poden diferenciar-se:

• Factors congènits: que es produeixen durant el procés de gestació. Com per exemple seria les afectacions com ara l’espina bífida o malformacions congènites d’origen ossi, detectades en el naixement.

• Factors hereditaris: aquells que es transmeten de pares a fills. 

• Factors adquirits en l’etapa post-natal: Quan la discapacitat es produeix com a conseqüència de factors ambientals o bé orgànics posteriors al naixement s'anomena adquirida.

També es poden produir discapacitats temporals, les quals només duren un període de temps, mentre que les permanents duren tota la vida.

2.3.2 No motora

Fa referència a la discapacitat física que tenen les persones que, per causes orgàniques, no poden desenvolupar una vida plena (cansament, malalties coronàries, renals, pulmonars, etc.).

3.    EXCLUSIÓ SOCIAL I DISCAPACITAT

La discapacitat no ve només determinada per les dificultats  de funcionament de la persona, sinó també seran conseqüència de la influència amb l’ambient en el que es troba. Podem dir doncs, que l’entorn juga un paper imprescindible en el desenvolupament de la discapacitat, ja que si aquest és favorable els efectes nocius en la vida quotidiana de la persona poden ser menors.

La exclusió social, per tant, fa referència als obstacles que es troben determinades persones per participar plenament en la vida social, les quals es veuen privades d’algunes opcions considerades fonamentals per al desenvolupament humà.

És evident que segons el reconeixement social, els discapacitats es troben en un esglaó inferior de l’escala social en relació amb els no-discapacitats.

La construcció social de la identitat de la persona amb discapacitat s’observa a través d’un simple mecanisme: “aquells de nosaltres que hem nascut amb una minusvalia només ens en adonem habitualment que som “diferents” quan entrem en contacte amb altres persones no-discapacitades” (Barnes, 2007).

Però el problema és que és el discapacitat qui s’adona de la diferència, no és qui la construeix. És a dir, aquesta diferència ja ve donada per la societat.

Al discapacitat se li atribueix aquesta identitat excloent i de marginalitat. És una identitat de la insuficiència, carència i falta d’autonomia, que es converteix en una no-identitat, no-ser.